25 dinars i 25 sopars

De quan era petita recordo moltes coses, de la casa en què vaig créixer recordo també moltes coses.

Devia de tenir sis o set anys. La taula era rodona i, com sempre, jo m'asseia en l'únic costat de la taula que tenia paret darrere, a la meva dreta seia la meva germana Laia, a la meva esquerra el meu pare, al seu costat la meva germana Sara i la meva mare entre les meves germanes.

Per sopar suposo que hi havia verdura bullida, o potser una altra cosa, però a Sara no li agradava, perquè no s'ho va menjar, ho va tirar a terra i va acabar sopant a les escales castigada, això passava molt sovint.

A mi, la meva mare sempre em deia que algun dia m'obriria el cap. Ho deia perquè acostumava a recolzar-me en les potes del darrere de la cadira, fent equilibris. En realitat, crec que li preocupava més el forat que feia a la paret quan el respatller de la cadira xocava contra ella.

Però, aquella nit, a més de fer més gran el forat de la paret, també vaig caure a terra. No em vaig obrir el cap, tampoc em vaig fer mal. Suposo que per això segueixo recolzant-me en les potes del darrere de la cadira.